DAMA DE FERRITAS

Algunos amigos calificaban a la Presidenta de la Comunidad de Madrid como Dama de Hierro, por las políticas puede ser … pero yo quitaría desde luego el apelativo de Hierro, yo más bien hablaría de ferritas, las ferritas normalmente se utilizan en imanes y eliminan las llamadas corrientes de Foucault, bien vamos a centrarnos en las corrientes citadas. Estas corrientes se les llama además corrientes parasitas por que son tensiones inducidas provocadas en los núcleos; aplicando la Ley de Lenz sobre corrientes inducidas tenemos que esas “inducidas” se oponen al flujo originario por el cual se produjo. Todo ello es consecuencia de un principio de conservación de la energía.

Después de toda esta locura nos queda claro que la Dama de la corriente inducida, se opone a toda energía, es más energía interior o exterior para su conservación, a tenor de esto ya sea el gobierno o su dirección nacional (como fuentes de energía) ella seguirá siendo la corriente inducida que existe en todo equipo eléctrico.

Alguns amics qualificaven a la Presidenta de la Comunitat de Madrid com Dama de Ferro, per les polítiques pot ser ? però jo llevaria per descomptat l'apel·latiu de Ferro, jo més aviat parlaria de ferrites, les ferrites normalment s'utilitzen en imants i eliminen els cridats corrents de Foucault, bé anem a centrar-nos en els corrents citats. Aquests corrents se'ls crida a més corrents parasitas per que són tensions induïdes provocades en els nuclis; aplicant la Llei de Lenz sobri corrents induïdes hem d'aquestes ?induïdes? s'oposen al flux originari pel qual es va produir. Tot això és conseqüència d'un principi de conservació de l'energia.

Després de tota aquesta bogeria ens queda clar que la Dama del corrent induït, s'oposa a tota energia, és més energia interior o exterior per a la seva conservació, a tenor d'això ja sigui el govern o la seva direcció nacional (com fonts d'energia) ella seguirà sent el corrent induït que existeix en tot equip elèctric

Jornadas Hospitalarias

Quiero que me disculpéis, se que no soy de amplios lectores y nunca he tenido la idea de tener más tirada que algún diario pero, la verdad no he tenido mucho tiempo ni muchas ganas de escribir, desde el pasado 8 de Noviembre he mantenido una intensa vida hospitalaria (no me refiero a la bondad de compartir o ser solidario), mi padre (al que le dedique uno de mis primeros post) ha tenido un grave problema pulmonar que me ha impedido mantener mi vida diaria como estaba acostumbrado a llevarla, pero no quería hablar de ello especialmente, quería habla de cuatro personas, cuatro hombres que han convivido estos momentos en el hospital, el primero no pude conocerlo el compañero de cama de mi padre falleció delante de él antes de que pudiera verle, el segundo Antonio hombre austero, inmigrante de Castilla La Mancha que por más hijos que tuviera, vivía con una asistente que le acompañaba hasta en el hospital, Pedro, zamorano que vivía en las calles de Madrid y que no aguanto estar en el hospital por más que los médicos le rogaran que se quedara y que solo alejado de la familia, intentando que no conozcan su paradero nos dejo, cuando le intente parar, para ganar tiempo a las enfermeras y a la doctora, no entendía porque lo hacía. Emilio que se quedo allí cuando me traje a mi padre a casa sin saber que leches tenía.

Todos ellos agradecemos la labor y el trabajo de la gente del Gregorio Marañon, las noches en el hospital, han sido noches de vivencias extrañas y espero que no repetibles, el saber que tenía que mantener despierto a mi padre durante la noche, es una situación complicada. Explicar a mi madre la situación en la UCI, es seguramente lo más desagradable y abrazarla después es de las sensaciones más extrañas que he vivido, creo que nunca hemos estado tan unidos (en ese abrazo) como ahora. Mi madre que ha soportado toda su vida un montón de cargas, sola desde los 12 años sigue demostrando que es más dura que ninguno de nosotros, me lo sigue demostrando cada día, su dureza comprensión y tolerancia a sus 83 años es una de las razones por las que mantengo un animo a veces con horas bajas.

Ocurra lo que ocurra quiero agradecer el trabajo de Diego, Sonia, Eva, Yolanda, Angeles, Marta y el resto del personal con los que he convivido, sé que los nombres que he dado son de enfermeras/os pero son con los que he convivido estos meses y durante más tiempo..

Han pasado un montón de cosas en este tiempo, mi reelección de Secretario General (en un día complicado, sabiendo que mi padre estaba empeorando), mi ausencia a las ejecutivas y a toda la planificación de cosas que tenía en mente, el reciente fallecimiento de Antonio García Bloise.
Antonio aparte de ser de las personas que vino junto con Mariano, Carmen y Marisa de Francia desde el congreso de Suresnes es de la gente que también recordaré siempre, ese sentido ácrata que siempre ha tenido, pero con un profundo cariño a este partido son de las cosas que siempre recordare, él y yo hemos discutido un montón de veces pero nos unían un montón de cosas, mi primer pin de la republica me lo dio Mariano (su padre) un primero de mayo, siendo un crío en el scalextric de Atocha que posteriormente derribó Tierno, he guardado notas de Carmen de los congresos Federales y que me pasaba en alguna que otra asamblea de Moratalaz y de Antonio guardo los primeros datos en formato electrónico que mantuvimos en la campaña del 87 que el compartio conmigo en DIA D.

Hace poco a una persona a la que quiero mucho, le decía que me estaba quedando sin conocidos, es y no es verdad, en esto siempre conoces a mucha gente, pero el trabajo en común las horas que dedicas a ello hace que tengas una especial relación con unas personas o con otras, hoy he estado como todos los años en la tumba de Pablo Iglesias y notaba la falta de mi padre, igual que empiezo a notar la falta de tanta gente con la que he compartido horas y corazón.

Pero como dicen los actores, la función continúa.

Vull que em disculpeu, es que no sóc d'amplis lectors i mai he tingut la idea de tenir més llençada que algun diari però, la veritat no he tingut molt temps ni moltes ganes d'escriure, des del passat 8 de Novembre he mantingut una intensa vida hospitalària (no em refereixo a la bondat de compartir o ser solidari), el meu pare (al que li dediqui un dels meus primers post) ha tingut un greu problema pulmonar que m'ha impedit mantenir la meva vida diària com estava acostumat a dur-la, però no volia parlar d'això especialment, volia parla de quatre persones, quatre homes que han conviscut aquests moments en l'hospital, el primer no vaig poder conèixer-lo el company de llit del meu pare va morir davant d'ell abans que pogués veure-li, el segon Antonio home auster, immigrant de Castella-la Manxa que per més fills que tingués, vivia amb una assistent que li acompanyava fins a en l'hospital, Pedro, zamorano que vivia en els carrers de Madrid i que no aguanto estar en l'hospital per més que els metges li preguessin que es quedés i que solament allunyat de la família, intentant que no coneguin el seu parador ens deixo, quan li intenti parar, per a guanyar temps a les infermeres i a la doctora, no entenia perquè ho feia. Emilio que es quedo allí quan em vaig portar al meu pare a casa sense saber que llets tenia

Tots ells agraïm la labor i el treball de la gent del Gregorio Marañon, les nits en l'hospital, han estat nits de vivències estranyes i espero que no repetibles, el saber que havia de mantenir despert al meu pare durant la nit, és una situació complicada. Explicar a la meva mare la situació en la UCI, és segurament el més desagradable i abraçar-la després és de les sensacions més estranyes que he viscut, creo que mai hem estat tan units (en aquesta abraçada) com ara. La meva mare que ha suportat tota la seva vida un munt de càrregues, sola des dels 12 anys segueix demostrant que és més dura que cap de nosaltres, m'ho segueix demostrant cada dia, la seva duresa comprensió i tolerància als seus 83 anys és una de les raons per les quals mantinc un animo de vegades amb hores baixes.

Ocorri el que ocorri vull agrair el treball de Diego, Sonia, Eva, Yolanda, Angeles, Marta i la resta del personal amb els quals he conviscut, sé que els noms que he donat són d'infermeres/us però són amb els quals he conviscut aquests mesos i durant més temps.

Han passat un munt de coses en aquest temps, la meva reelecció de Secretari General (en un dia complicat, sabent que el meu pare estava empitjorant), la meva absència a les executives i a tota la planificació de coses que tenia en ment, la recent defunció d'Antonio García Bloise.

Antonio a part d'ésser de les persones que va venir juntament amb Mariano, Carmen i Marisa de França des del congrés de Suresnes és de la gent que també recordaré sempre, aquest sentit ácrata que sempre ha tingut, però amb un profund afecte a aquest partit són de les coses que sempre recordés, ell i jo hem discutit un munt de vegades però ens unien un munt de coses, la meva primer pin de la republica m'ho va donar Mariano (el seu pare) un primer de maig, sent una criatura en el scalextric de Atocha que posteriorment va derrocar Tendre, he guardat notes de Carmen dels congressos Federals i que em passava en alguna que altra assemblea de Moratalaz i d'Antonio guardo les primeres dades en format electrònic que vam mantenir en la campanya del 87 que el compartio amb mi en DIA D.

Fa poc a una persona a la qual vull molt, li deia que m'estava quedant sense coneguts, és i no és veritat, en això sempre coneixes a molta gent, però el treball en comú les hores que dediques a això fa que tinguis una especial relació amb unes persones o amb unes altres, avui he estat com tots els anys en la tomba de Pablo Iglesias i notava la falta del meu pare, igual que començo a notar la falta de tanta gent amb la qual he compartit hores i cor.

Però com diuen els actors, la funció continua.

MANERAS DE VIVIR

Yes we can

Aunque el blog es de lectura limitada uno siempre es comedido en estas cosas de escribir, vaya por delante que mi candidato preferido era de la saga Clinton, pero las cosas son como son y por ello no dejo de alegrarme de la victoria de Obama, desde la lejanía de las tierras de Moratalaz, pienso que ha habido varios factores importantes en esta victoria, primero la constancia de un candidato que ya en 2002 manifestaba su Yes we can en Illinois sin llega a ser senador aún, la honestidad del mensaje y la transducción del mismo en su persona la pulsión del cambio en una sociedad donde el modelo conservador estaba agotado y la creencia del candidato en sus posibilidades, además se pueden asociar eventos colaterales como la mala elección de una candidata republicana, no compatible con el candidato a presidente.

Al final lo que quiero intentar trasladar a nuestro entorno es que “si se puede”, tenemos sencillamente lo que la gente elige y debemos de ser mejores (saber trasladar que somos mejores gestores) en la gestión de lo público, alguna vez he comentado este tema y cada vez tengo más claro que la gestión es uno de los pilares fundamentales en la elección en cada caso, como no se va a poder cambiar Madrid, como no se puede cambiar cuando tenemos a una Comunidad navegando en círculos sin rumbo de futuro para Madrid, sin creatividad, con modelos conservadores y liberales (ojo no confundir con los liberales de Cádiz, en nuestra primera Constitución) que nos están abocando a un Madrid individualizado y sin garantías: pero no solo la comunidad tiene este perfil, nuestro “querido Alcalde” y su gestión no le van a la zaga, en Moratalaz tenemos centros de Mayores a estas alturas no tienen calefacción (habiendo un servicio de mantenimiento especifico para ello), centros en los cuales cuando llueve y hablo de centros nuevos (cala), en un Madrid donde las tradicionales inundaciones del Manzanares se siguen produciendo al margen de la creación del subterráneo y no se ataja el problema, con el agravante de encontrarse ahora en un espacio subterráneo, que queremos para Madrid, simplemente queremos que Madrid funcione, que no solo el ladrillo, funcione, queremos un Madrid equilibrado socialmente y con perspectiva europea, con industria, con alegría, ese Madrid lo quiero porque es mi Madrid y “si se puede” .

En definitiva quiero la misma ambición de ciudad que tiene Barcelona (que desde aquí felicito por ser nueva sede Mediterránea) o la misma ambición de ciudad que tiene Bilbao o Paris, quiero ese Madrid ese es el Madrid que nos merecemos. Podemos si creemos en ello.

Encara que el blog és de lectura limitada un sempre és moderat en aquestes coses d'escriure vagi per davant que el meu candidat preferit era de la zaga Clinton, però les coses són com són i per això no deixo d'alegrar-me de la victòria de Obama, des de la llunyania de les terres de Moratalaz penso que hi ha hagut diversos factors importants en aquesta victòria, primer la constància d'un candidat que ja en 2002 manifestava el seu Yes we can en Illinois sense arriba a ser senador encara, l'honestedat del missatge i la transducción del mateix en la seva persona la pulsió del canvi en una societat on el model conservador estava esgotat i la creença del candidat en les seves possibilitats, a més es poden associar esdeveniments col·laterals com la dolenta elecció d'una candidata republicana, no compatible amb el candidat a president.

AL final el que vull intentar traslladar al nostre entorn és que “si es pot”, tenim senzillament el que la gent tria i devem ser millors (saber traslladar que som millors gestors) en la gestió del públic, alguna vegada he comentat aquest tema i cada vegada tinc més clar que la gestió és un dels pilars fonamentals en l'elecció en cada cas, com no es va a poder canviar Madrid, com no es pot canviar quan tenim a una Comunitat navegant en cercles sense rumb de futur per a Madrid, sense creativitat, amb models conservadors i liberals (ull no confondre amb els liberals de Cadis, en la nostra primera Constitució) que ens estan abocant a un Madrid individualitzat i sense garanties: però no solament la comunitat té aquest perfil el nostre “benvolgut Alcalde” i la seva gestió no li van a la zaga, en Moratalaz tenim centres de Majors a hores d'ara no tenen calefacció (havent un servei de manteniment especifico per a això), centres en els quals quan plou i parlo de centres nous (cala), en un Madrid on les tradicionals inundacions del Manzanares se segueixen produint al marge de la creació del subterrani i no s'atalla el problema, amb l'agreujant de trobar-se ara en un espai subterrani, que volem per a Madrid, simplement volem que Madrid funcioni, que no solament el maó, funcioni, volem un Madrid equilibrat socialment i amb perspectiva europea, amb indústria, amb alegria, aquest Madrid ho vull perquè és el meu Madrid i “si es pot” .

En definitiva vull la mateixa ambició de ciutat que té Barcelona (que des d'aquí felicito per ser nova seu Mediterrània) o la mateixa ambició de ciutat que té Bilbao o Paris, vull aquest Madrid aquest és el Madrid que ens mereixem. Podar si creiem en això

Sueños

Este grupo traslada a la canción los cambios que se experimenta en la vida.

Aquest grup trasllada a la cançó els canvis que s'experimenta en la vida.

CAMALEON

Altre Congrés més?

No. No, no ha estat un congrés més dels socialistes barcelonins, s'ha realitzat el desenvolupament d'un canvi iniciat temps enrere per part de Joan Ferran que es retira de la primera secretària de Barcelona, prenent el seu relleu Carles Marti ; no, no és un congrés més perquè dintre de les retirades d'aquesta executiva a part de les figures que sempre surten a col·lació en aquests aspectes hi ha una persona que aprecio, que cedeix espais per a altres companys/as com és el Luis Fernando; no, no és un congrés més perquè tenim a la Arantxa i al Jose en la nova executiva; no, no és un congrés més perquè aquest Montse uneixi regidora que aprecio un munt; no, no és un congrés més perquè s'amplifica una mica que ja vam realitzar que és la proximitat.

Però hi ha una mica que identifica els congressos i amb el que sempre et quedes en la memòria, que és constant, d'això volia parlar-vos de les múltiples imatges del congrés em quedaré amb unes quantes en la meva fràgil memòria, però el discurs de Hereu, la passió, l'amor per la ciutat, aflorava per cada porus i cada silaba; els criteris de valoració que pugui tenir segurament estiguin esbiaixats objectivament, intentés fer un mostreig amb algun conegut d'allí menys apegat ideològicament als valors de l'alcalde i meus.

Puc estar equivocat, les dades de premsa són els quals són, però si aquest discurs que vaig poder escoltar, és el discurs de Barcelona tenim alcalde per a un temps, la passió per la gent i els projectes (no els faraónicos que d'això a Madrid sabem un poc) personals dels /as ciutadans/as de Barcelona, de crear convivència i desenvolupar les capacitacions personals solucionant els microproblemas de les ciutats i la qualitat de la mateixa en definitiva. Millorant la qualitat de vida del ciutadà, millores la qualitat de vida de la ciutat i al revés. La suma d'aquestes qualitats és el que va a donar a Hereu la victòria en el 2011, i d'això camino plenament segur.

Com m'enrotllo amb aquestes coses dec fer esment especial dels/as compas de Horta Guinardó que em van acompanyar aquests dies, respecte a ells una ultima cosa, a part de la representació de l'executiva hi ha un nou àrea destinada exclusivament a agermanaments, això que en inici va començar com experiència pilot des de Moratalaz i des de Horta Guinardo va agafant cert contingut, almenys deixeu-me que tant els companys com les companyes d'ambdues agrupacions ens posem alguna medallita, de tant en tant algun galó ve bé que sigui recordat, començant pel meu que sóc un feble mental.

No, no ha sido un congreso más de los socialistas barceloneses, se ha realizado el desarrollo de un cambio iniciado tiempo atrás por parte de Joan Ferran que se retira de la primera secretaría de Barcelona, tomando su relevo Carles Marti ; no, no es un congreso más porque dentro de las retiradas de esa ejecutiva aparte de las figuras que siempre salen a colación en estos aspectos hay una persona que aprecio, que cede espacios para otros compañeros/as como es el Luis Fernando; no, no es un congreso más porque tenemos a la Arantxa y al Jose en la nueva ejecutiva; no, no es un congreso más porque este Montse una regidora que aprecio un montón; no, no es un congreso más porque se amplifica algo que ya realizamos que es la proximidad.

Pero hay algo que identifica los congresos y con lo que siempre te quedas en la memoria, que es constante, de eso quería hablaros de las múltiples imágenes del congreso me quedaré con unas cuantas en mi frágil memoria, pero el discurso de Hereu, la pasión, el amor por la ciudad, afloraba por cada poro y cada silaba; los criterios de valoración que pueda tener seguramente estén sesgados objetivamente, intentare hacer un muestreo con algún conocido de allí menos apegado ideológicamente a los valores del alcalde y míos.

Puedo estar equivocado, los datos de prensa son los que son, pero si ese discurso que pude escuchar, es el discurso de Barcelona tenemos alcalde para un tiempo, la pasión por la gente y los proyectos (no los faraónicos que de esto en Madrid sabemos un poco) personales de los /as ciudadanos/as de Barcelona, de crear convivencia y desarrollar las capacitaciones personales solucionando los microproblemas de las ciudades y la calidad de la misma en definitiva. Mejorando la calidad de vida del ciudadano, mejoras la calidad de vida de la ciudad y a la inversa. La suma de estas calidades es lo que va a dar a Hereu la victoria en el 2011, y de esto ando plenamente seguro.

Como me enrollo con estas cosas debo de hacer mención especial de los/as compas de Horta Guinardó que me acompañaron esos días, respecto a ellos una ultima cosa, aparte de la representación de la ejecutiva hay un nuevo área destinada exclusivamente a hermanamientos, esto que en inicio empezó como experiencia piloto desde Moratalaz y desde Horta Guinardo va cogiendo cierto contenido, al menos dejadme que tanto los compañeros como las compañeras de ambas agrupaciones nos pongamos alguna medallita, de vez en cuando algún galón viene bien que sea recordado, empezando por mi que soy un débil mental.