El hombre que corría tras el viento

Sin vacaciones

Sin vacaciones y van tres años (si exceptuamos una semana en Alicante), si todo cambia en el entorno y lo que uno tiene claro años atrás ahora no lo tiene tanto, la vida da esos sinsabores y amarguras de forma cíclica y uno debe adaptarse a ello, pero nunca sabes como adaptarte, todo lo que había pensado años atrás es irrisorio hoy, tu entorno cambia se moldea se transforma y a veces - no es agradable - , pero es así.

Cuando crees que has superado todo y te planteas otras cosas que tu crees vitales, algo te arrasa y te lleva a un laberinto de sueños y pesadillas; hay momentos en que te supera la amargura y en algunos otros la soledad de tomar una decisión , pero es inevitable pasar por ambas si hay algo que me ha enseñado esta vida es a aguantar los envites, pero hasta cuando, uno acaba cansado de aguantar esos envites y de poner una cara amable y no poder olvidarse del mundo en cualquier rincón , reír, llorar, sin tener que explicar ni una cosa ni otra, sin tener que poner esa cara amable cada día, ni tener que contestar a cada pregunta, es triste soy humano y en este mundo de competición soy débil en ese aspecto; donde esta el ciberline que llevo dentro, seguramente perdido en una de esas pesadillas de las que antes hablaba. Como era aquella frase – paren el mundo que me bajo – yo añadiría déjenme elegir en que momento me bajo.

Sense vacances i van tres anys (si exceptuem una setmana a Alacant), si tot canvia en l'entorn i el que un té clar anys enrere ara no el té tant, la vida dóna aquests disgusts i amargors de forma cíclica i un ha d'adaptar-se'n a això, però mai no saps com adaptar-te, tot el que havia pensat anys enrere és irrisori avui, el teu entorn canvia es modela es transforma i de vegades - no és agradable - , però és així.

Quan creus que has superat tot i et planteges altres coses que teu creïs vitals, alguna cosa t'arrasa i et porta a un laberint de somnis i malsons; hi ha moments que et supera l'amargor i en alguns d'altres la solitud de prendre una decisió , però és inevitable passar per ambdues si hi ha una cosa que m'ha ensenyat aquesta vida és a aguantar els envits, però fins a quan, un acaba cansat d'aguantar aquests envits i de posar una cara amable i no poder oblidar-se del món a qualsevol racó , riure, plorar, sense haver d'explicar ni una cosa ni una altra, sense haver de posar aquesta cara amable cada dia, ni haver de contestar a cada pregunta, és trist sóc humà i en aquest món de competició sóc dèbil en aquest aspecte; on aquesta el ciberline que porto dins, segurament perdut en un d'aquests malsons de les que abans parlava. Com era aquella frase - parin el món que em sota - jo afegiria em deixin elegir en què moment em sota.

Esclavos de la sangre

Ayer decía a unas amigas no hay dos sin tres, referido al atentado de ETA y al asesinato de los guardias civiles hoy estos mafiosos cumplen 50 años, desde los polis milis hasta ahora ha pasado mucho tiempo; demasiado tiempo para que la sociedad (parte de la sociedad) entienda este fenómeno , la sin razón de ETA es palpable, nunca he estado en la tesitura de matar a nadie, pero si se me permite hay que tener muy poco corazón para asesinar, ya sea por la espalda o con un coche bomba, ellos si son esclavos de la sangre a la que están habituados, ellos si son los animales carroñeros que marginan a su pueblo.

Hay algo con lo que no cuentan, la voluntad, la voluntad de salir adelante en Euskadi y en el resto de el país, nosotros aportamos los muertos y el valor, si el valor de soñar con la paz y con mantener un estado democrático que ha costado mucho a mucha gente, hoy para ellos mi desden, para las familias solo un abrazo y un beso.

Ahir deia a unes amigues no hi ha dos sense tres, referit a l'atemptat d'ETA i a l'assassinat dels guàrdies civils avui aquests mafiosos compleixen 50 anys, des dels polis milis fins ara ha passat molt temps; massa temps perquè la societat (part de la societat) entengui aquest fenomen, la sense raó d'ETA és palpable, mai no he estat en la tessitura de matar ningú, però si se'm permet cal tenir molt poc cor per assassinar, ja sigui per l'esquena o amb un cotxe bomba, ells si són esclaus de la sang a què estan habituats, ells si són els animals carronyers que marginen el seu poble.

Hi ha una cosa amb què no compten, la voluntat, la voluntat de sortir endavant a Euskadi i en la resta del país, nosaltres aportem els morts i el valor, si el valor de somiar amb la pau i amb mantenir un estat democràtic que ha costat molt a molta gent, avui per a ells meu desdonin, per a les famílies sol una abraçada i un petó.

Desnudar a un santo para vestir a otro

No he podido aguantarme las 2 páginas que ayer dedica el país a una entrevista al Consejero de Sanidad de Madrid incitan a hacer una leve reflexión sobre ello, lo mejor para esto es bajar a los casos prácticos en cada caso, voy a intentar trasladar una serie de ideas para ello.

Desde hace ya 3 años la relación que mantengo con el personal sanitario se ha vuelto más estrecha por motivos que no me apetece comentar, en varios post anteriores he agradecido en diferentes momentos el trabajo y el trato de los profesionales tanto a mi madre como a mi padre, ya en algunos momentos se empezaban a quejar de la falta de personal (si no recuerdo mal, ya lo refleje en algún post), pero vamos al caso.

Mi padre es diabético y regularmente se comprueba su azúcar en los centros de salud no hay una maquina común para los enfermos hay diferentes modelos y diferentes tiras para ello, la gracia que ya me ha ocurrido en tres ocasiones es que cuando voy a por las tiras de medición no tienen en el Centro de Salud , en esta ultima ocasión más de 15 días en tenerlas, sin embargo no debe ser un problema de stock porque en Vicálvaro si tienen de ese modelo, gracias a algún profesional del centro que me ha pasado tiras como si esto fuera la ley seca y gracias a una compañera de la facultad que es diabética que tiene el mismo modelo (vive en Vicálvaro) he podido hacer las revisiones periódicas.

Siguiente caso práctico referido al Corredor del Henares en concreto Coslada, este viernes me pase por un foro cultural con inmigrantes de diversos países y de paso antes de llegar pude charlar con un amigo que vive allí cerca de donde se celebró en acto, como nunca sé si llego o no a tiempo de los sitios , no quede previamente con él, cuando estaba allí le llame venía de camino del Centro de Salud por un problema de su mujer y su ojo izquierdo, cuando nos sentamos a tomar una caña me cuenta que ya le ha avisado su medico que si el problema del ojo persiste que se olvide del Hospital de Coslada, que vaya directamente a la Princesa porque no hay urgencias de oftalmólogos en el Hospital.

Todo esto junto a las palabras de nuestro concejal de distrito (si hombre el que se ausenta de los plenos del central, para no votar en según que casos) sobre nuestro programa municipal me deja claro que esto viene de hace tiempo como idea thacheriana, nosotros en su momento dejamos suelo en el distrito para dotaciones y fuimos solicitando y colaborando para mejorar un distrito con una amplia necesidad a futuro de dotaciones, se han ido realizando algunas más o menos, pero con el nuevo desarrollo de la ley de la Comunidad en esta materia esta claro que el suelo que reservamos en su momento ya no será necesario, el centro de atención primaria cada 25.000 habitantes desaparece , desaparece un sistema articulado territorialmente y que garantizaba una libre elección de medico ya con la ley anterior en ese territorio.

Por desgracia para Madrid ya estamos viviendo una situación complicada sanitaria y administrativa y con la nueva reforma que se pone en marcha vamos a vivir la peor experiencia que podamos soñar pero los indicios que anteriormente citada es solo una leve muestra de lo que vamos a tener… adelanto una primicia en Moratalaz se va a modificar el ratio de Pediatras – en cristiano - menos pediatras.

No he pogut aguantar-me les 2 pàgines que ahir dedica el país a una entrevista al Conseller de Sanitat de Madrid inciten a fer una lleu reflexió sobre això, el millor per a això és baixar als casos pràctics en cada cas, intentaré traslladar una sèrie d'idees per a això.
Des de fa ja 3 anys la relació que mantinc amb el personal sanitari s'ha tornat més estreta per motius que no em ve de gust comentar, en alguns postanteriors he agraït en diferents moments el feina i el tracte dels professionals tant a la meva mare com al meu pare, ja en alguns moments es començaven a queixar de la falta de personal (si no recordo malament, ja ho reflecteixi en algun post), però anem al cas.

El meu pare és diabètic i regularment es comprova el seu sucre en els centres de salut no hi ha una maquina comú per als malalts hi ha diferents models i diferents tires per a això, la gràcia que ja m'ha ocorregut en tres ocasions és que quan vaig a per les tires de mesurament no tenen en el Centre de Salut , en aquesta ultima ocasió més de 15 dies en tenir-les, tanmateix no ha de ser un problema d'estoc perquè a Vicálvaro si tenen d'aquest model, gràcies a algun professional del centre que m'ha passat tires com si això fos la llei seca i gràcies a una companya de la facultat que és diabètic que té el mateix model (viu a Vicálvaro) he pogut fer les revisions periòdiques.

Següent cas pràctic referit al Corredor del Henares en concret Coslada, aquest divendres em passi per un fòrum cultural amb immigrants de diversos països i de passada abans d'arribar vaig poder xerrar amb un amic que viu allà a prop d'on es va celebrar en acte, com mai no sé si arribo o no a temps dels llocs , no quedi prèviament amb ell, quan estava allà li cridi venia de camí del Centre de Salut per un problema de la seva dona i el seu ull esquerre, quan asseiem a prendre una canya em compta que ja li ha avisat seu medico que si el problema de l'ull persisteix que s'oblidi de l'Hospital de Coslada, que vagi directament a la Princesa perquè no hi ha urgències d'oftalmòlegs en l'Hospital.

Tot això al costat de les paraules del nostre regidor de districte (si home el que s'absenta dels plens del central, per no votar en segons que casos) sobre el nostre programa municipal em deixa clar que això ve de fa temps com idea thacheriana, nosaltres en el seu moment deixem terra al districte per a dotacions i vam anar sol·licitant i col·laborant per millorar un districte amb una àmplia necessitat a futur de dotacions, s'han anat realitzant algunes més o menys, però amb el nou desenvolupament de la llei de la Comunitat en aquesta matèria aquesta clar que el terra que reservem en el seu moment ja no serà necessari, el centre d'atenció primària cada 25.000 habitants desapareix , desapareix un sistema articulat territorialment i que garantia una lliure elecció de medico ja amb la llei anterior en aquest territori.
Per desgràcia per a Madrid ja estem vivint una situació complicada sanitària i administrativa i amb la nova reforma que es posa en marxa viurem la pitjor experiència que puguem somiar però els indicis que anteriorment citada és sol una lleu mostra del que tindrem... avenç una primícia a Moratalaz es modificarà la proporció de Pediatras - en cristià - menys pediatres.

Roy

PASIÓN POR MADRID

La didáctica de la política pasa por la presentación de trabajos o de proyectos, la visualización de los mismos es necesaria y fundamental he leído y he oído la solicitud de Tomás Gómez para entablar un debate sobre financiación con Esperanza Aguirre, resulta fundamental por la mejora de la calidad democrática en Madrid, puede sonar duro, pero en Madrid reino de mentiras y despropósitos cada vez es mayor la necesidad de realizar un viraje de 180 grados para poder poner el alza los valores de la política y quienes practican esos valores, no podemos engañarnos gente como Esperanza Aguirre ayuda a creer que la política es algo banal y que solo levanta dolores de cabeza; si bien es cierto que en algunos momentos si se levantan esos dolores, son dolores preferibles para diseñar un futuro que vivir en el engaño, la trampa y las mentiras o medias verdades habituales en esta Comunidad, siempre he defendido la honestidad de los sueños –sean cuales sean esos sueños – son igual de lícitos los sueños del pasado como los sueños del futuro, pero Madrid se ha convertido en una serie completa de pesadillas con un Freddy Kruger al final de la misma y una repetición incesante de sueños del pasado, nos toca como bien dice Tomás defender la política como la vemos, sin apego a nada y por definición como un sueño constante de imaginar lo que queremos y como lo queremos, en definitiva defender desde nuestra óptica ese mejor servicio que podemos ofrecer al ciudadano y realizar lo que se ha realizado con la nueva financiación , repartir mejoras a los ciudadanos/as no a las regiones, ni comunidades, ni pitos ni flautas, que más me da un ciudadano, catalán que madrileño que extremeño, queremos una sociedad mejor y con mejores servicios y en el tiempo que corre salvar “en lo posible nuestro estado de bienestar” en un tiempo en el que defender ese estado es complicado, en un tiempo en el que el consumo lo acoge todo, la falta de pasión por la política es un reto, debemos tener y lo digo como ciudadano esa pasión, si no se tiene esa pasión y solo se persigue ese consumo como sociedad nos vamos abocados a un abismo de vacío social repudiable.
Aquellos que defienden con ardor todos son iguales, defienden con ardor un vacío social tremendo, queramos o no estamos dentro de la política hagamos atractiva la misma y pongamos la pasión que es fundamental.
La didàctica de la política passa per la presentació de feines o de projectes, la visualització dels mateixos és necessària i fonamental he llegit i he sentit la solicitud de Tomás Gómez per entaular un debat sobre finançament amb Esperanza Aguirre, resulta fonamental per la millora de la qualitat democràtica a Madrid, pot sonar dur, però a Madrid regne de mentides i despropòsits cada vegada és major la necessitat de realitzar un viratge de 180 graus per poder posar l'alça els valors de la política i qui practiquen aquests valors, no podem enganyar-nos gent com Esperança Aguirre ajuda a creure que la política és una mica banal i que sol aixeca maldecaps; si bé és cert que en alguns moments si s'aixequen aquests dolors, són dolors preferibles per dissenyar un futur que viure en l'engany, la trampa i les mentides o mitges veritats habituals en aquesta Comunitat, , sempre he defensat l'honestedat dels somnis -siguin cuales siguin aquests somnis - són igual de lícits els somnis del passat com els somnis del futur, però Madrid s'ha convertit en una sèrie completa de malsons amb un Freddy Kruger al final de la mateixa i una repetició incessant de somnis del passat, ens toca com bé diu Tomás defensar la política com la veiem, sense afecció a res i per definició com un somni constant d'imaginar el que volem i com ho volem, en definitiva defensar des de la nostra òptica aquest millor servei que podem oferir al ciutadà i realitzar el que s'ha realitzat amb el nou finançament , repartir millores als ciutadans/as no a les regions, ni comunitats, ni xiulets ni flautes, que més em dóna un ciutadà, català que madrileny que extremeny, volem una societat millor i amb millors serveis i en el temps que corre salvar "en la mesura possible nostre estat de benestar" en un temps en què defensar aquest estat és complicat, en un temps en què el consum l'acull tot, la falta de passió per la política és un repte, hem de tenir i ho dic com a ciutadà aquesta passió, si no es té aquesta passió i sol es persegueix aquest consum com a societat ens n'anem acostats a un abisme de buit social repudiable.Aquells que defensen amb ardor tots són iguals, defensen amb ardor un buit social tremend, vulguem o no som dins de la política fem atractiva la mateixa i posem la passió que és fonamental.

Welcome financiación

No suelo escribir sobre temas de los que se este hablando por todo el mundo ya que suele resultar cansado y aburrido y al final haces lo que hace todo el mundo y sueles repetir posicionamientos, ideas, etc. Pero voy a hacer una excepción en este caso, creo que la ocasión lo merece y me arriesgare a hacer lo que hace todo el mundo, la verdad esto es un poco de arrebato en voz alta, pero escuchar a Beteta decir lo que ha dicho sabiendo que él se encargo de negociar desde la parte estatal y Gallardón por la parte autonómica de la transferencia de la pasta para Madrid (ya en ese momento era Presidente de la Comunidad de Madrid) y para desgracia de los madrileños ya estaba pensando en aquello de “maestro seré yo” bueno era lógico, ya le podemos llamar el eterno aspirante y se va a quedar en ello, lastima por el buen hombre buenos intentos, al margen de todo ello volviendo al tema, como Gallardón estaba soñando despierto y Beteta estaba con Aznar en eso de la gestión y reparto de la pasta como habíamos dicho, tuvo una resultante desastrosa para Madrid, el resto de comunidades habían visto como había una flojedad de piernas de Madrid (mi teoría no era de flojedad de piernas, era más bien referida a peloteo galopante como he indicado anteriormente)frente a papa estado (administración Central).

Pasan los años se acometen varias reuniones se explican los ejes fundamentales y los criterios (si criterios, porque anteriormente no había criterio – dicho desde el mayor de los cariños- cada comunidad no sabía lo que recibía y era utilizada no con criterios objetivos sino más bien discrecionales, bueno pues pasa este tiempo y se llega a tener una serie de criterios para todas las comunidades, variables como la población actualización padrón año a año y no como hasta ahora con un año base.

Variable de fondos públicos de garantía de servicios en Sanidad, Educación y Servicios Sociales.

Variable de competitividad para aquellas comunidades que más aporten, variable de cooperación para compensar las regiones con menor renta y con problemas de desarrollo.

Variable fiscal se transfiere la gestión del 50% del IRPF y del IVA y el 58% de los impuestos especiales, por todo ello me permito estar satisfecho por el trabajo de los compañeros para cerrar este tema de una gran importancia no para los gobiernos regionales de gran importancia para el ciudadano y de gran importancia por que es un pasito más en la descentralización y un paso más para valorar directamente la corresponsabilidad de esta parte del Estado que a veces se difumina en medias verdades (como es el caso de Madrid) o en mentiras para olvidar su responsabilidad administrativa, lo siento no sería yo si no pusiera musiquita al tema.

No solc escriure sobre temes dels quals es aquest parlant per tot el món ja que sol resultar cansat i avorrit i al final fas el que fa tot el món i sols repetir posicionaments, idees, etc. Però faré una excepció en aquest cas, crec que l'ocasió el mereix i m'arrisqués a fer el que fa tot el món, la veritat això és una mica d'arravatament en veu alta, però escoltar a Beteta dir el que ha dit sabent que ell es encàrrec de negociar des de la part estatal i Gallardón per la part autonòmica de la transferència de la pasta per a Madrid (ja en aquell moment era President de la Comunitat de Madrid) i per a desgràcia dels madrilenys ja estava pensant en allò de "mestre seré jo" bo era lògic, ja li podem cridar l'etern aspirant i es quedarà en això, danya pel bon home bons intents, al marge de tot això tornant al tema, com Gallardón estava somiant despert i Beteta estava amb Aznar en això de la gestió i repartiment de la pasta com havíem dit, va tenir un resultant desastrós per a Madrid, la resta de comunitats havien vist com hi havia una fluixedat de cames de Madrid (la meva teoria no era de fluixedat de cames, era més aviat referit a piloteig galopant com he indicat anteriormente)frente a papa estat (administració Central).

Passen els anys s'emprenen diverses reunions s'expliquen els eixos fonamentals i els criteris (si criteris, perquè anteriorment no hi havia criteri - dit des del major dels afectes- cada comunitat no sabia el que rebia i era utilitzada no amb criteris objectius sinó més aviat discrecionals, bo ja que passa aquest temps i s'arriba a tenir una sèrie de criteris per a totes les comunitats, variables com la població actualització padró any a any i no com fins ara amb un any basi

Variable de fons públics de garantia de serveis en Sanitat, Educació i Serveis Socials.

Variable de competitivitat per a aquelles comunitats que més aportin, variable de cooperació per compensar les regions amb menor renda i amb problemes de desenvolupament.

Variable fiscal es transfereix la gestió del 50% de l'IRPF i de l'IVA i el 58% dels impostos especials, per tot això em permeto estar satisfet pel feina dels companys per tancar aquest tema d'una gran importància no per als governs regionals de gran importància per al ciutadà i de gran importància per la qual és un pasito més en la descentralització i un pas més per valorar directament la coresponsabilitat d'aquesta part de l'Estat que de vegades es difumina en mitges veritats (com és el cas de Madrid) o en mentides per oblidar la seva responsabilitat administrativa, ho sento no seria jo si no posés musiquita al tema.