Yes we can

Aunque el blog es de lectura limitada uno siempre es comedido en estas cosas de escribir, vaya por delante que mi candidato preferido era de la saga Clinton, pero las cosas son como son y por ello no dejo de alegrarme de la victoria de Obama, desde la lejanía de las tierras de Moratalaz, pienso que ha habido varios factores importantes en esta victoria, primero la constancia de un candidato que ya en 2002 manifestaba su Yes we can en Illinois sin llega a ser senador aún, la honestidad del mensaje y la transducción del mismo en su persona la pulsión del cambio en una sociedad donde el modelo conservador estaba agotado y la creencia del candidato en sus posibilidades, además se pueden asociar eventos colaterales como la mala elección de una candidata republicana, no compatible con el candidato a presidente.

Al final lo que quiero intentar trasladar a nuestro entorno es que “si se puede”, tenemos sencillamente lo que la gente elige y debemos de ser mejores (saber trasladar que somos mejores gestores) en la gestión de lo público, alguna vez he comentado este tema y cada vez tengo más claro que la gestión es uno de los pilares fundamentales en la elección en cada caso, como no se va a poder cambiar Madrid, como no se puede cambiar cuando tenemos a una Comunidad navegando en círculos sin rumbo de futuro para Madrid, sin creatividad, con modelos conservadores y liberales (ojo no confundir con los liberales de Cádiz, en nuestra primera Constitución) que nos están abocando a un Madrid individualizado y sin garantías: pero no solo la comunidad tiene este perfil, nuestro “querido Alcalde” y su gestión no le van a la zaga, en Moratalaz tenemos centros de Mayores a estas alturas no tienen calefacción (habiendo un servicio de mantenimiento especifico para ello), centros en los cuales cuando llueve y hablo de centros nuevos (cala), en un Madrid donde las tradicionales inundaciones del Manzanares se siguen produciendo al margen de la creación del subterráneo y no se ataja el problema, con el agravante de encontrarse ahora en un espacio subterráneo, que queremos para Madrid, simplemente queremos que Madrid funcione, que no solo el ladrillo, funcione, queremos un Madrid equilibrado socialmente y con perspectiva europea, con industria, con alegría, ese Madrid lo quiero porque es mi Madrid y “si se puede” .

En definitiva quiero la misma ambición de ciudad que tiene Barcelona (que desde aquí felicito por ser nueva sede Mediterránea) o la misma ambición de ciudad que tiene Bilbao o Paris, quiero ese Madrid ese es el Madrid que nos merecemos. Podemos si creemos en ello.

Encara que el blog és de lectura limitada un sempre és moderat en aquestes coses d'escriure vagi per davant que el meu candidat preferit era de la zaga Clinton, però les coses són com són i per això no deixo d'alegrar-me de la victòria de Obama, des de la llunyania de les terres de Moratalaz penso que hi ha hagut diversos factors importants en aquesta victòria, primer la constància d'un candidat que ja en 2002 manifestava el seu Yes we can en Illinois sense arriba a ser senador encara, l'honestedat del missatge i la transducción del mateix en la seva persona la pulsió del canvi en una societat on el model conservador estava esgotat i la creença del candidat en les seves possibilitats, a més es poden associar esdeveniments col·laterals com la dolenta elecció d'una candidata republicana, no compatible amb el candidat a president.

AL final el que vull intentar traslladar al nostre entorn és que “si es pot”, tenim senzillament el que la gent tria i devem ser millors (saber traslladar que som millors gestors) en la gestió del públic, alguna vegada he comentat aquest tema i cada vegada tinc més clar que la gestió és un dels pilars fonamentals en l'elecció en cada cas, com no es va a poder canviar Madrid, com no es pot canviar quan tenim a una Comunitat navegant en cercles sense rumb de futur per a Madrid, sense creativitat, amb models conservadors i liberals (ull no confondre amb els liberals de Cadis, en la nostra primera Constitució) que ens estan abocant a un Madrid individualitzat i sense garanties: però no solament la comunitat té aquest perfil el nostre “benvolgut Alcalde” i la seva gestió no li van a la zaga, en Moratalaz tenim centres de Majors a hores d'ara no tenen calefacció (havent un servei de manteniment especifico per a això), centres en els quals quan plou i parlo de centres nous (cala), en un Madrid on les tradicionals inundacions del Manzanares se segueixen produint al marge de la creació del subterrani i no s'atalla el problema, amb l'agreujant de trobar-se ara en un espai subterrani, que volem per a Madrid, simplement volem que Madrid funcioni, que no solament el maó, funcioni, volem un Madrid equilibrat socialment i amb perspectiva europea, amb indústria, amb alegria, aquest Madrid ho vull perquè és el meu Madrid i “si es pot” .

En definitiva vull la mateixa ambició de ciutat que té Barcelona (que des d'aquí felicito per ser nova seu Mediterrània) o la mateixa ambició de ciutat que té Bilbao o Paris, vull aquest Madrid aquest és el Madrid que ens mereixem. Podar si creiem en això

Sueños

Este grupo traslada a la canción los cambios que se experimenta en la vida.

Aquest grup trasllada a la cançó els canvis que s'experimenta en la vida.

CAMALEON

Altre Congrés més?

No. No, no ha estat un congrés més dels socialistes barcelonins, s'ha realitzat el desenvolupament d'un canvi iniciat temps enrere per part de Joan Ferran que es retira de la primera secretària de Barcelona, prenent el seu relleu Carles Marti ; no, no és un congrés més perquè dintre de les retirades d'aquesta executiva a part de les figures que sempre surten a col·lació en aquests aspectes hi ha una persona que aprecio, que cedeix espais per a altres companys/as com és el Luis Fernando; no, no és un congrés més perquè tenim a la Arantxa i al Jose en la nova executiva; no, no és un congrés més perquè aquest Montse uneixi regidora que aprecio un munt; no, no és un congrés més perquè s'amplifica una mica que ja vam realitzar que és la proximitat.

Però hi ha una mica que identifica els congressos i amb el que sempre et quedes en la memòria, que és constant, d'això volia parlar-vos de les múltiples imatges del congrés em quedaré amb unes quantes en la meva fràgil memòria, però el discurs de Hereu, la passió, l'amor per la ciutat, aflorava per cada porus i cada silaba; els criteris de valoració que pugui tenir segurament estiguin esbiaixats objectivament, intentés fer un mostreig amb algun conegut d'allí menys apegat ideològicament als valors de l'alcalde i meus.

Puc estar equivocat, les dades de premsa són els quals són, però si aquest discurs que vaig poder escoltar, és el discurs de Barcelona tenim alcalde per a un temps, la passió per la gent i els projectes (no els faraónicos que d'això a Madrid sabem un poc) personals dels /as ciutadans/as de Barcelona, de crear convivència i desenvolupar les capacitacions personals solucionant els microproblemas de les ciutats i la qualitat de la mateixa en definitiva. Millorant la qualitat de vida del ciutadà, millores la qualitat de vida de la ciutat i al revés. La suma d'aquestes qualitats és el que va a donar a Hereu la victòria en el 2011, i d'això camino plenament segur.

Com m'enrotllo amb aquestes coses dec fer esment especial dels/as compas de Horta Guinardó que em van acompanyar aquests dies, respecte a ells una ultima cosa, a part de la representació de l'executiva hi ha un nou àrea destinada exclusivament a agermanaments, això que en inici va començar com experiència pilot des de Moratalaz i des de Horta Guinardo va agafant cert contingut, almenys deixeu-me que tant els companys com les companyes d'ambdues agrupacions ens posem alguna medallita, de tant en tant algun galó ve bé que sigui recordat, començant pel meu que sóc un feble mental.

No, no ha sido un congreso más de los socialistas barceloneses, se ha realizado el desarrollo de un cambio iniciado tiempo atrás por parte de Joan Ferran que se retira de la primera secretaría de Barcelona, tomando su relevo Carles Marti ; no, no es un congreso más porque dentro de las retiradas de esa ejecutiva aparte de las figuras que siempre salen a colación en estos aspectos hay una persona que aprecio, que cede espacios para otros compañeros/as como es el Luis Fernando; no, no es un congreso más porque tenemos a la Arantxa y al Jose en la nueva ejecutiva; no, no es un congreso más porque este Montse una regidora que aprecio un montón; no, no es un congreso más porque se amplifica algo que ya realizamos que es la proximidad.

Pero hay algo que identifica los congresos y con lo que siempre te quedas en la memoria, que es constante, de eso quería hablaros de las múltiples imágenes del congreso me quedaré con unas cuantas en mi frágil memoria, pero el discurso de Hereu, la pasión, el amor por la ciudad, afloraba por cada poro y cada silaba; los criterios de valoración que pueda tener seguramente estén sesgados objetivamente, intentare hacer un muestreo con algún conocido de allí menos apegado ideológicamente a los valores del alcalde y míos.

Puedo estar equivocado, los datos de prensa son los que son, pero si ese discurso que pude escuchar, es el discurso de Barcelona tenemos alcalde para un tiempo, la pasión por la gente y los proyectos (no los faraónicos que de esto en Madrid sabemos un poco) personales de los /as ciudadanos/as de Barcelona, de crear convivencia y desarrollar las capacitaciones personales solucionando los microproblemas de las ciudades y la calidad de la misma en definitiva. Mejorando la calidad de vida del ciudadano, mejoras la calidad de vida de la ciudad y a la inversa. La suma de estas calidades es lo que va a dar a Hereu la victoria en el 2011, y de esto ando plenamente seguro.

Como me enrollo con estas cosas debo de hacer mención especial de los/as compas de Horta Guinardó que me acompañaron esos días, respecto a ellos una ultima cosa, aparte de la representación de la ejecutiva hay un nuevo área destinada exclusivamente a hermanamientos, esto que en inicio empezó como experiencia piloto desde Moratalaz y desde Horta Guinardo va cogiendo cierto contenido, al menos dejadme que tanto los compañeros como las compañeras de ambas agrupaciones nos pongamos alguna medallita, de vez en cuando algún galón viene bien que sea recordado, empezando por mi que soy un débil mental.

Un día de furia (la peli)

Igual que hay días que uno es optimista, brilla el sol, las abejitas febriles viajan en pos de su alimentación hay otra serie de días que son infumables, ya empezamos por la mañana cuando escuchas en la radio el tema de la subida de tasas (nuevo impuesto sobre basuras que retiro tierno) y al mismo tiempo sabes que el sueldo de nuestro Alcalde sube casi un 12% , sales a la calle después de haber jurado en arameo cuando te falla el agua caliente de la ducha , coño… esta lloviendo (y bien), sin salir del portal y enfundado en una especie de dos cuartas o tres cuartas (nunca he tenido ni flores de lo que levas) bastante parecido al de la película “Se lo que hicisteis el verano pasado” – pero sin gancho – y todos/as sabemos que lo que le da morbo al asunto es el gancho. Bien como decíamos sin salir del portal desaparece uno de los dos contenedores amarillos, con lo cual los plásticos del contenedor que ya rebosa empiezan a estar dispersos como algunos votos presupuestarios de UPN, me dirijo al metro de artilleros a comprobar como un día más el servicio de mantenimiento mantiene inactiva uno de los tramos de escaleras mecánicas, cosa que en extremo cabrea cuando vas de viaje, tienes una cierta edad o tienes cochecito de niño o de la compra, pillo la línea 9 dirección puerta de arganda y por alguna razón desconocida (y esta razón desconocida lleva varios días) se para o en Valdebernardo o en Pavones, nos desalojan del tren y esperamos al siguiente y esto se repite como las anchoas. Llego al despacho miro los mail y compruebo que tengo uno de rectorado recordándonos que se esta negociando con la Comunidad de Madrid para poder cobrar nuestras nominas (para aquellas personas que no vivan en nuestra comunidad, indicarles que la Sra. Aguirre ha recortado las ayudas a la universidad pública madrileña en un 30%).
Lo de la peli es exagerado, pero solo me resta decir viva el liberalismo (económico) y sus gentes.
Igual que hi ha dies que un és optimista, brilla el sol, les abejitas febrils viatgen darrere de la seva alimentació hi ha altra sèrie de dies que són infumables, ja vam començar al matí quan escoltes en la ràdio el tema de la pujada de taxes (nou impost sobre escombraries que retiro tendre) i al mateix temps saps que el sou del nostre Alcalde puja gairebé un 12% , sals al carrer després d'haver jurat en arameo quan et falla l'aigua calenta de la dutxa , cony… aquesta plovent (i bé), sense sortir del portal i enfundat en una espècie de dues quartes o tres quartes (mai he tingut ni flors del que levas) bastant semblança al de la pel·lícula “L'hi que vau fer l'estiu passat” – però sense ganxo – i tots/as sabem que el que li dóna morb a l'assumpte és el ganxo. Bé com dèiem sense sortir del portal desapareix un dels dos contenidors grocs, amb la qual cosa els plàstics del contenidor que ja desborda comencen a estar dispersos com alguns vots pressupostaris d'UPN, em dirigeixo al metre de artilleros a comprovar com un dia més el servei de manteniment manté inactiva un dels trams d'escales mecàniques, cosa que en extrem cabreja quan vas de viatge, tens una certa edat o tens cochecito de nen o de la compra, enxampo la línia 9 adreça porta de arganda i per alguna raó desconeguda (i aquesta raó desconeguda duu diversos dies) es para o en Valdebernardo o en Pavones, ens desallotgen del tren i vam esperar al següent i això es repeteix com les anxoves. Arribo al despatx miro els mail i comprovo que tinc un de rectorat recordant-nos que s'aquesta negociant amb la Comunitat de Madrid per a poder cobrar les nostres nomines (per a aquelles persones que no visquin en la nostra comunitat, indicar-los que la Sra. Aguirre ha retallat les ajudes a la universitat pública madrilenya en un 30%).
El de la peli és exagerat, però solament em resta dir viva el liberalisme (econòmic) i les seves gents.

Pensando

Ando un poco más loco de lo normal he enganchado desde un acto con inmigrantes ecuatorianos, pasando por asamblea de información de congreso de Madrid, con la concentración contra las 65 horas, visitas a compas de agrupación, mani por pobreza 0, ejecutivas, etc.… andando en todo ello os remito un video de Luz Casal, pude disfrutar en solitario de algunas maravillosas canciones en un teatro madrileño y ayudar al menos en presencia en la lucha contra el cáncer de mama.

Camino un poc més boig del normal he enganxat des d'un acte amb immigrants equatorians, passant per assemblea d'informació de congrés de Madrid, amb la concentració contra les 65 hores, visites a compas d'agrupació, mani per pobresa 0, executives, etc.… caminant en tot això us remeto un video de Luz Casal, vaig poder gaudir en solitari d'algunes meravelloses cançons en un teatre madrileny i ajudar almenys en presència en la lluita contra el càncer de mama.

Lo que no conocí

Mi abuelo Tomás estaría contento del día de hoy, pero no lo conocí. Mi abuela Lucia comprendería las razones de hoy, pero no la conocí, mi tío (por parte de Madre) seguro que debatiría todo esto pero no lo conocí, las dos hermanas de mi madre pensarían en ello, pero no las conocí. Mi otro abuelo gruñiría con ello, pero no lo conocí, mi tío Félix lloraría de rabia cuando recordara cuando le pararon y le sacudieron una paliza por no dar los buenos días y ser de ese Madrid abierto y resistente.

Con todo esto tengo un montón de sentimientos encontrados, no he podido conocer a mi familia, somos muy pocos y la virtud de mis padres es que no he crecido ni en el odio, ni el rencor; pero por otro lado si veía que se estaba perdiendo una visión histórica de todo ello, es cierto es una guerra civil – pero nunca se puede olvidar que es a raíz de un golpe de estado a un gobierno legítimamente elegido - y como todas la guerras injustas, soeces y brutales.

Le andaba dando vueltas a un post sobre los recortes en la Universidad de Madrid por parte del gobierno de la Comunidad de Madrid, pero tenía que reflejar de alguna forma estos sentimientos encontrados que hoy tengo.

El meu avi Tomás estaria content del dia d'avui, però no ho vaig conèixer. La meva àvia Lucia comprendria les raons d'avui, però no la vaig conèixer, el meu oncle (per part de Mare) segur que debatria tot això però no ho vaig conèixer, les dues germanes de la meva mare pensarien en això, però no les vaig conèixer. El meu altre avi grunyiria amb això, però no ho vaig conèixer, el meu oncle Félix ploraria de ràbia quan recordés quan li van parar i li van sacsejar una pallissa per no donar el bon dia i ésser d'aquest Madrid obert i resistent.

Amb tot això tinc un munt de sentiments oposats, no he pogut conèixer a la meva família, som molt pocs i la virtut dels meus pares és que no he crescut ni en l'odi, ni el rancor; però d'altra banda si veia que s'estava perdent una visió històrica de tot això, és cert és una guerra civil – però mai es pot oblidar que és arran d'un cop d'estat a un govern legítimament triat - i com totes la guerres injustes, grolleres i brutals.

Li caminava donant voltes a un post sobre les retallades en la Universitat de Madrid per part del govern de la Comunitat de Madrid, però havia de reflectir d'alguna forma aquests sentiments oposats que avui tinc.