Respirar

Km 0

Podremos hundirnos, pero nos llevaremos un mundo con nosotros.

El hombre que corría tras el viento

Sin vacaciones

Sin vacaciones y van tres años (si exceptuamos una semana en Alicante), si todo cambia en el entorno y lo que uno tiene claro años atrás ahora no lo tiene tanto, la vida da esos sinsabores y amarguras de forma cíclica y uno debe adaptarse a ello, pero nunca sabes como adaptarte, todo lo que había pensado años atrás es irrisorio hoy, tu entorno cambia se moldea se transforma y a veces - no es agradable - , pero es así.

Cuando crees que has superado todo y te planteas otras cosas que tu crees vitales, algo te arrasa y te lleva a un laberinto de sueños y pesadillas; hay momentos en que te supera la amargura y en algunos otros la soledad de tomar una decisión , pero es inevitable pasar por ambas si hay algo que me ha enseñado esta vida es a aguantar los envites, pero hasta cuando, uno acaba cansado de aguantar esos envites y de poner una cara amable y no poder olvidarse del mundo en cualquier rincón , reír, llorar, sin tener que explicar ni una cosa ni otra, sin tener que poner esa cara amable cada día, ni tener que contestar a cada pregunta, es triste soy humano y en este mundo de competición soy débil en ese aspecto; donde esta el ciberline que llevo dentro, seguramente perdido en una de esas pesadillas de las que antes hablaba. Como era aquella frase – paren el mundo que me bajo – yo añadiría déjenme elegir en que momento me bajo.

Sense vacances i van tres anys (si exceptuem una setmana a Alacant), si tot canvia en l'entorn i el que un té clar anys enrere ara no el té tant, la vida dóna aquests disgusts i amargors de forma cíclica i un ha d'adaptar-se'n a això, però mai no saps com adaptar-te, tot el que havia pensat anys enrere és irrisori avui, el teu entorn canvia es modela es transforma i de vegades - no és agradable - , però és així.

Quan creus que has superat tot i et planteges altres coses que teu creïs vitals, alguna cosa t'arrasa i et porta a un laberint de somnis i malsons; hi ha moments que et supera l'amargor i en alguns d'altres la solitud de prendre una decisió , però és inevitable passar per ambdues si hi ha una cosa que m'ha ensenyat aquesta vida és a aguantar els envits, però fins a quan, un acaba cansat d'aguantar aquests envits i de posar una cara amable i no poder oblidar-se del món a qualsevol racó , riure, plorar, sense haver d'explicar ni una cosa ni una altra, sense haver de posar aquesta cara amable cada dia, ni haver de contestar a cada pregunta, és trist sóc humà i en aquest món de competició sóc dèbil en aquest aspecte; on aquesta el ciberline que porto dins, segurament perdut en un d'aquests malsons de les que abans parlava. Com era aquella frase - parin el món que em sota - jo afegiria em deixin elegir en què moment em sota.

Esclavos de la sangre

Ayer decía a unas amigas no hay dos sin tres, referido al atentado de ETA y al asesinato de los guardias civiles hoy estos mafiosos cumplen 50 años, desde los polis milis hasta ahora ha pasado mucho tiempo; demasiado tiempo para que la sociedad (parte de la sociedad) entienda este fenómeno , la sin razón de ETA es palpable, nunca he estado en la tesitura de matar a nadie, pero si se me permite hay que tener muy poco corazón para asesinar, ya sea por la espalda o con un coche bomba, ellos si son esclavos de la sangre a la que están habituados, ellos si son los animales carroñeros que marginan a su pueblo.

Hay algo con lo que no cuentan, la voluntad, la voluntad de salir adelante en Euskadi y en el resto de el país, nosotros aportamos los muertos y el valor, si el valor de soñar con la paz y con mantener un estado democrático que ha costado mucho a mucha gente, hoy para ellos mi desden, para las familias solo un abrazo y un beso.

Ahir deia a unes amigues no hi ha dos sense tres, referit a l'atemptat d'ETA i a l'assassinat dels guàrdies civils avui aquests mafiosos compleixen 50 anys, des dels polis milis fins ara ha passat molt temps; massa temps perquè la societat (part de la societat) entengui aquest fenomen, la sense raó d'ETA és palpable, mai no he estat en la tessitura de matar ningú, però si se'm permet cal tenir molt poc cor per assassinar, ja sigui per l'esquena o amb un cotxe bomba, ells si són esclaus de la sang a què estan habituats, ells si són els animals carronyers que marginen el seu poble.

Hi ha una cosa amb què no compten, la voluntat, la voluntat de sortir endavant a Euskadi i en la resta del país, nosaltres aportem els morts i el valor, si el valor de somiar amb la pau i amb mantenir un estat democràtic que ha costat molt a molta gent, avui per a ells meu desdonin, per a les famílies sol una abraçada i un petó.

Desnudar a un santo para vestir a otro

No he podido aguantarme las 2 páginas que ayer dedica el país a una entrevista al Consejero de Sanidad de Madrid incitan a hacer una leve reflexión sobre ello, lo mejor para esto es bajar a los casos prácticos en cada caso, voy a intentar trasladar una serie de ideas para ello.

Desde hace ya 3 años la relación que mantengo con el personal sanitario se ha vuelto más estrecha por motivos que no me apetece comentar, en varios post anteriores he agradecido en diferentes momentos el trabajo y el trato de los profesionales tanto a mi madre como a mi padre, ya en algunos momentos se empezaban a quejar de la falta de personal (si no recuerdo mal, ya lo refleje en algún post), pero vamos al caso.

Mi padre es diabético y regularmente se comprueba su azúcar en los centros de salud no hay una maquina común para los enfermos hay diferentes modelos y diferentes tiras para ello, la gracia que ya me ha ocurrido en tres ocasiones es que cuando voy a por las tiras de medición no tienen en el Centro de Salud , en esta ultima ocasión más de 15 días en tenerlas, sin embargo no debe ser un problema de stock porque en Vicálvaro si tienen de ese modelo, gracias a algún profesional del centro que me ha pasado tiras como si esto fuera la ley seca y gracias a una compañera de la facultad que es diabética que tiene el mismo modelo (vive en Vicálvaro) he podido hacer las revisiones periódicas.

Siguiente caso práctico referido al Corredor del Henares en concreto Coslada, este viernes me pase por un foro cultural con inmigrantes de diversos países y de paso antes de llegar pude charlar con un amigo que vive allí cerca de donde se celebró en acto, como nunca sé si llego o no a tiempo de los sitios , no quede previamente con él, cuando estaba allí le llame venía de camino del Centro de Salud por un problema de su mujer y su ojo izquierdo, cuando nos sentamos a tomar una caña me cuenta que ya le ha avisado su medico que si el problema del ojo persiste que se olvide del Hospital de Coslada, que vaya directamente a la Princesa porque no hay urgencias de oftalmólogos en el Hospital.

Todo esto junto a las palabras de nuestro concejal de distrito (si hombre el que se ausenta de los plenos del central, para no votar en según que casos) sobre nuestro programa municipal me deja claro que esto viene de hace tiempo como idea thacheriana, nosotros en su momento dejamos suelo en el distrito para dotaciones y fuimos solicitando y colaborando para mejorar un distrito con una amplia necesidad a futuro de dotaciones, se han ido realizando algunas más o menos, pero con el nuevo desarrollo de la ley de la Comunidad en esta materia esta claro que el suelo que reservamos en su momento ya no será necesario, el centro de atención primaria cada 25.000 habitantes desaparece , desaparece un sistema articulado territorialmente y que garantizaba una libre elección de medico ya con la ley anterior en ese territorio.

Por desgracia para Madrid ya estamos viviendo una situación complicada sanitaria y administrativa y con la nueva reforma que se pone en marcha vamos a vivir la peor experiencia que podamos soñar pero los indicios que anteriormente citada es solo una leve muestra de lo que vamos a tener… adelanto una primicia en Moratalaz se va a modificar el ratio de Pediatras – en cristiano - menos pediatras.

No he pogut aguantar-me les 2 pàgines que ahir dedica el país a una entrevista al Conseller de Sanitat de Madrid inciten a fer una lleu reflexió sobre això, el millor per a això és baixar als casos pràctics en cada cas, intentaré traslladar una sèrie d'idees per a això.
Des de fa ja 3 anys la relació que mantinc amb el personal sanitari s'ha tornat més estreta per motius que no em ve de gust comentar, en alguns postanteriors he agraït en diferents moments el feina i el tracte dels professionals tant a la meva mare com al meu pare, ja en alguns moments es començaven a queixar de la falta de personal (si no recordo malament, ja ho reflecteixi en algun post), però anem al cas.

El meu pare és diabètic i regularment es comprova el seu sucre en els centres de salut no hi ha una maquina comú per als malalts hi ha diferents models i diferents tires per a això, la gràcia que ja m'ha ocorregut en tres ocasions és que quan vaig a per les tires de mesurament no tenen en el Centre de Salut , en aquesta ultima ocasió més de 15 dies en tenir-les, tanmateix no ha de ser un problema d'estoc perquè a Vicálvaro si tenen d'aquest model, gràcies a algun professional del centre que m'ha passat tires com si això fos la llei seca i gràcies a una companya de la facultat que és diabètic que té el mateix model (viu a Vicálvaro) he pogut fer les revisions periòdiques.

Següent cas pràctic referit al Corredor del Henares en concret Coslada, aquest divendres em passi per un fòrum cultural amb immigrants de diversos països i de passada abans d'arribar vaig poder xerrar amb un amic que viu allà a prop d'on es va celebrar en acte, com mai no sé si arribo o no a temps dels llocs , no quedi prèviament amb ell, quan estava allà li cridi venia de camí del Centre de Salut per un problema de la seva dona i el seu ull esquerre, quan asseiem a prendre una canya em compta que ja li ha avisat seu medico que si el problema de l'ull persisteix que s'oblidi de l'Hospital de Coslada, que vagi directament a la Princesa perquè no hi ha urgències d'oftalmòlegs en l'Hospital.

Tot això al costat de les paraules del nostre regidor de districte (si home el que s'absenta dels plens del central, per no votar en segons que casos) sobre el nostre programa municipal em deixa clar que això ve de fa temps com idea thacheriana, nosaltres en el seu moment deixem terra al districte per a dotacions i vam anar sol·licitant i col·laborant per millorar un districte amb una àmplia necessitat a futur de dotacions, s'han anat realitzant algunes més o menys, però amb el nou desenvolupament de la llei de la Comunitat en aquesta matèria aquesta clar que el terra que reservem en el seu moment ja no serà necessari, el centre d'atenció primària cada 25.000 habitants desapareix , desapareix un sistema articulat territorialment i que garantia una lliure elecció de medico ja amb la llei anterior en aquest territori.
Per desgràcia per a Madrid ja estem vivint una situació complicada sanitària i administrativa i amb la nova reforma que es posa en marxa viurem la pitjor experiència que puguem somiar però els indicis que anteriorment citada és sol una lleu mostra del que tindrem... avenç una primícia a Moratalaz es modificarà la proporció de Pediatras - en cristià - menys pediatres.